¿Qué queda de Mequinenza? | Que reste t-il de Mequinenza?

¿Qué queda de Mequinenza? ¿Qué sabía yo de Mequinenza?  ¿Qué sabes tú de Mequinenza? Tan poco como yo antes de llegar aquí desde otro lugar. Y, sin embargo, este pueblo estratégico, cargada de historia, situada en la confluencia de tres ríos e invadida por muchos pueblos diferentes, ha desempeñado un papel importante a lo largo de los siglos. ¡Una historia, de más de mil años que está a la altura de ciudades como  Zaragoza¡ El nombre de Mequinenza se remonta a la época árabe, en torno al año 714. La tribu nómada bereber Banu Miknasa construyó una torre sobre la ciudad. El mirador es único, con vistas al valle del Ebro y a los Pirineos. El castillo de Mequinenza fue construido mucho más tarde, en la época medieval, por la familia Moncada. Hoy pertenece a una fundación que lo rehabilitó tras su destrucción después de la Guerra Civil. Es uno de los escasos vestigios de la rica historia de esta ciudad poco conocida. La ciudad producía un tercio del carbón español. Sólo queda el museo minero, que recomiendo visitar. No queda ni un solo barco, que durante años se utilizó como medio de transporte para alimentar a sus habitantes y comerciar. Se trata de embarcaciones de fondo plano llamadas “Llauts”, que hoy lucirían tan atractivas en medio de este lago embalsado. Quedaron muchísimas sepultadas bajo el agua en los años sesenta cuando se construyó la presa. El pueblo viejo fue inundado y destruido al mismo tiempo. El relato de Rosa, Mónica y Javier sobre esta tragedia reciente es siempre conmovedor, porque lo cuentan con tanta emoción y convicción ¡Gracias por esos momentos auténticos!

Que reste t-il de Mequinenza? Que savais-je de Mequinenza?  Que savez-vous de Mequinenza? Aussi peu que moi  avant de venir d’ailleurs. Et pourtant cette ville stratégique chargée d histoire, située  au confluent de trois fleuves, envahie par de nombreux peuples a joué un grand rôle au fil des siècles.    Le nom de Mequinenza provient de l´époque arabe vers 714. La tribu nomade berbère Banu Miknasa construisirent une tour au-dessus de la ville. Le point de vue est unique surplombant  la vallée de l’Ebre d’où l’on peut voir les Pyrénées. Le château de Mequinenza fut édifié bien plus tard a l époque médiévale par la famille Moncade. Aujourd´hui il appartient à une  fondation qui l’a rénové après sa destruction pendant la guerre civile. Il est l un des rares vestiges de cette riche histoire de cette ville méconnue. Cette ville produisait le tiers du charbon de l Espagne. Seul reste le  musée de la mine, dont je vous recommande la visite. Il ne reste pas un seul bateau qui a pendant des années servi de moyen de transport pour  nourrir ses habitants et pour faire du commerce. Ce sont des bateaux à fond plat  appelé « Llauts » qui seraient si attrayants de nos jours au milieu de ce lac de barrage. Ils ont été enfouis sous l eau dans les années 60 au moment de la construction du barrage. La ville ancienne elle a été enfouie et détruite à cette date. Le récit de cette tragédie récente par Rosa Monica et Javier est toujours poignant car ils le racontent avec tant d émotions et de souvenirs personnels. Merci pour ces moments d authenticité!  

Què queda de Mequinensa? Què sabia jo de Mequinensa? Què saps tu de Mequinensa? Tan poc com jo abans d’arribar-hi des d’un altre lloc. I, tanmateix, aquesta població estratègica, carregada d’història, situada a la confluència de tres rius i envaïda per molts pobles diferents, ha tingut un paper important al llarg dels segles. Una història de més de mil anys que està a l’alçada de ciutats com Saragossa! El nom de Mequinensa es remunta a l’època àrab, al voltant de l’any 714. La tribu nòmada berber Banu Miknasa va construir una torre sobre la ciutat. El mirador és únic, amb vistes a la vall de l’Ebre i als Pirineus. El castell de Mequinensa va ser construït més tard, a l’època medieval, per la família Moncada. Avui pertany a una fundació que el va rehabilitar després de la seva destrucció després de la Guerra Civil. És un dels escassos vestigis de la rica història d’aquesta ciutat poc coneguda. La ciutat produïa un terç del carbó espanyol. Només queda el museu miner, que recomano visitar. No queda ni un sol vaixell, que durant anys es va utilitzar com a mitjà de transport per alimentar els seus habitants i comerciar. Es tracta d’embarcacions de fons pla anomenades “llaüts”, que avui lluirien tan atractives enmig d’aquest llac embassat. En van quedar moltes sepultades sota l’aigua als anys seixanta quan es va construir la presa. El poble vell va ser inundat i destruït al mateix temps. El relat de Rosa, Mònica i Javier sobre aquesta tragèdia recent és sempre commovedor, perquè ho expliquen amb tanta emoció i convicció. Gràcies per aquests moments autèntics!

× ¡Hola!