La investigadora Daniela Labarta va repassar l’evolució de les fàbriques d’extracte de regalèssia i la seua importància en el passat industrial de la localitat durant una conferència emmarcada en la Festa de la Història d’Aragó.
La regalèssia va convertir Mequinensa en un dels enclavaments aragonesos vinculats a una indústria que va despertar l’interès de fabricants francesos des del segle XVIII. L’abundància d’aquesta arrel a l’entorn, la disponibilitat d’aigua i carbó i la connexió fluvial amb els ports catalans a través de l’Ebre van afavorir la implantació de fàbriques d’extracte que van donar feina a desenes de persones i van connectar l’economia local amb els mercats internacionals fins al segle XX.
Aquestes són algunes de les qüestions que va abordar la investigadora Daniela Labarta en la xarrada «Les fàbriques d’extracte de regalèssia a Mequinensa (segles XVIII-XX)», una activitat que va tindre lloc als Museus de Mequinensa en el marc de la programació de la Festa de la Història d’Aragó 2026, organitzada pel grup de recerca ARGOS de la Universitat de Saragossa (Unizar), i que es va completar amb una visita al Museu de la Mina.
La qualitat i l’abundància de la regalèssia aragonesa ja eren conegudes a França al segle XVII, on hi ha referències escrites que en destacaven la procedent d’Espanya i, particularment, d’Aragó. Al segle XVIII van començar a instal·lar-se les primeres fàbriques artesanals dedicades a elaborar extracte d’aquesta planta. Tauste en va tindre una el 1779 i Mequinensa es va incorporar a aquesta activitat el 1786, amb la fàbrica impulsada per Pedro Dolz de Espejo y Pomar, considerada la segona implantada a Aragó i de la qual es tenen notícies fins al 1821.
L’activitat va adquirir una nova dimensió durant el segle XIX. A partir de la dècada de 1840, empresaris francesos van començar a desplaçar-se als pobles de la ribera baixa de l’Ebre per extraure les arrels i transportar-les a les seues fàbriques a França. Més endavant, algunes empreses van establir sucursals a Aragó per controlar el subministrament i processar la matèria primera. La incorporació de calderes de vapor, evaporadors i pastadores va permetre modernitzar els processos de producció, aprofitant la disponibilitat d’aigua i carbó.
A Mequinensa, la presència d’aquestes empreses es va consolidar a partir del 1875, quan els empresaris francesos Henri Abauzit, Alphonse Perdrix i Paul Aubrespy hi van instal·lar una sucursal. Després de la separació dels socis, Perdrix va quedar al capdavant d’una de les empreses, mentre que Aubrespy va desenvolupar el seu propi negoci. La localitat va arribar a comptar amb dues fàbriques d’extracte de regalèssia, vinculades a aquestes iniciatives.
La seua ubicació reunia avantatges decisius. A més de l’abundància de la planta, les fàbriques disposaven d’aigua per al procés industrial i de carbó procedent de la conca minera pròxima. L’Ebre oferia una via de transport cap als ports catalans i la Mediterrània mitjançant els llaüts, les embarcacions tradicionals que navegaven pel riu. La contractació de mà d’obra local, incloses les dones, completava les condicions que van afavorir el desenvolupament d’aquesta activitat.
La dimensió econòmica de la indústria queda reflectida en les dades de la fàbrica vinculada a Perdrix: el 1882 ocupava entre 60 i 70 persones i adquiria entre 70.000 i 80.000 arroves de regalèssia en localitats de les ribes del Cinca i, en menor mesura, del Segre. L’arrel es transformava en extracte, que s’enviava a França en caixes de fusta d’entre 100 i 120 quilos i en blocs de cinc quilos coneguts com a «pans». A les fàbriques franceses s’elaboraven posteriorment les barres de regalèssia destinades a la comercialització.
Per la seua banda, la fàbrica de Paul Aubrespy disposava de dues calderes i un molí de vapor, i subministrava arrels i extracte a la seua instal·lació d’Uzès, a França. Amb el temps, l’empresa també va recórrer a la compra d’extracte procedent d’Itàlia i d’altres països mediterranis, un reflex dels canvis que va experimentar el sector durant el segle XX. La conferència també va resseguir la història de les famílies que van estar al capdavant d’aquestes empreses, especialment la d’Alphonse Perdrix, besavi de dos mequinensans cèlebres: el músic Antonio Vallés i el periodista i historiador Edmon Vallés.
La investigació presentada per Labarta Camacho va nàixer de la seua afició pel col·leccionisme de medicaments antics, que la va portar a aprofundir en la història del comerç i la industrialització de la regalèssia a Aragó. Diplomada en Tècnica en Empreses i Activitats Turístiques a Osca el 1984, va exercir durant 33 anys com a docent en centres de Formació Professional d’Hostaleria i Turisme, tant a Navarra com a Aragó. Es va jubilar el 2021 i actualment resideix a la localitat d’Arguis, a la comarca de la Foia d’Osca.
Noticies relacionades:
El Castell de Mequinensa adapta el seu horari de visites a la temporada d’hivern
Del carbó a l’«or dolç»: els Museus de Mequinensa reviuen el passat industrial de la localitat en una n...
Una visita inesperada que va sacsejar una vetllada de luxe, secrets i veritats incòmodes va donar el tret de sortida al IX Cert...
AQUATIK-EU organitza un nou seminari en línia sobre patrimoni de l’aigua
WAMU+NET presentarà a Roma una nova plataforma educativa mundial sobre l’aigua
