En el marc de l'8M, des dels Museus de Mequinensa recordem cinc dones de Mequinensa que, al segle XIX i principis del XX, van desafiar els límits de la seva època i van deixar empremta en la història. Pilar Pascual Sanjuan, María Quintana Ferragut, Elvira Ibarz Ibarz, María Castelló Ibarz i María Vallés Sostres van ser pioneres en els seus respectius camps, obrint camí per a les generacions futures.
Pilar Pascual de Sanjuán, Pilar Pascual Ibars (1837-1899)
Pilar Pascual de Sanjuán va néixer el 23 de març de 1837 a Cartagena (Múrcia), filla de Francisco Pascual, capità d'artilleria, i de la mequinensana Mariana Ibars. Després de la prematura mort del seu pare, van tornar a Mequinensa amb la seva mare, que es va encarregar de la seva educació. Pilar va mostrar des de jove una gran passió per la lectura i un interès particular per l'ensenyament de les nenes. Als 21 anys es va casar amb el farmacèutic mequinenzano Joaquín Sanjuán, amb qui es va traslladar a Lleida, on va obtenir el títol de mestressa i va fundar la seva pròpia escola. Després de quedar vídua als 30 anys, va intensificar la seva carrera docent, aconseguint diverses places d'ensenyament en diverses ciutats com Sabadell i Barcelona. Va ser una figura clau en l'educació femenina i va jugar un paper fonamental en la vida cultural de Barcelona.
Al llarg de la seva vida, Pilar Pascual de Sanjuán no només es va dedicar a la docència, sinó també a l'escriptura. Va ser poetessa, dramaturga i periodista, i les seves obres estaven orientades principalment a l'educació infantil femenina. Entre els seus títols més destacats es troben Flora, Los Albores de la Vida o Lecciones de Economía Doméstica para Madres de FamiliaEls seus llibres van ser reeditats en nombroses ocasions i van tenir un gran impacte en els inicis del feminisme a Espanya. Pilar va morir el 1899 a Barcelona, deixant un important llegat literari i pedagògic, convertint-se en una de les figures més influents en l'educació femenina del segle XIX a Espanya.
María Quintana Ferragut (1878-1968)
María Quintana Ferragut va néixer a Mequinensa el 15 d'abril de 1878 i va morir a Madrid el 23 de novembre de 1968. Des de jove va destacar pel seu brillant expedient acadèmic, fet que li va permetre obtenir una beca per estudiar a l'Escola Normal de Mestres, on es va graduar amb excel·lents qualificacions. Va començar la seva carrera docent en diversos centres escolars de Saragossa, i més tard es va traslladar a Navarra després d'obtenir la plaça de mestressa titular. La seva carrera va continuar a Sevilla com a Inspectora de Primera Ensenyament i, l'any 1911, va aconseguir un fet històric en ser nomenada Inspectora General d'Ensenyament Primari, convertint-se en la primera dona d'Espanya a aconseguir aquest càrrec després d'obtenir un dels tres primers llocs en la primera promoció de l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri.
Va ser una figura clau en la política educativa del seu temps i defensora activa de l'educació infantil, promovent iniciatives com les colònies escolars o les Escoles Maternals. A Mequinensa, durant la Dictadura de Primo de Rivera, va aconseguir una subvenció per a la construcció d'un magnífic grup escolar que acolliria les escoles i que rebria el seu nom en honor al seu llegat. Va ser vocal de la Federació Ibèrica de Societats Protectores d'Animals i Plantes i va habilitar el seu xalet a Salou com a seu de colònies d'estiu per a nens mequinenzans. Va ser distingida amb diverses condecoracions com la Creu d'Alfons XII, i va rebre els títols d'encomanda d'Alfons X el Savi i la Creu al Mèrit Civil.
Elvira Ibarz Ibarz (1891-1953 )
Elvira Ibarz, juntament amb el seu marit Jaume Beleta i la seva família, es va involucrar activament en la lluita antifranquista i en la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial. Després de la Guerra Civil Espanyola, la família es va refugiar al sud de França, organitzant l'explotació forestal al Col de Py per encobrir les activitats dels guerrillers espanyols. Les tres dones de la família, Elvira, Conchita i la seva filla María, van actuar com a enllaços per als maquis, transportant missatges i subministraments. Al maig de 1944, la seva casa va ser assaltada per les forces col·laboracionistes de la França Ocupada, resultant en la captura de les tres dones, que van ser entregades a la Gestapo i interrogades abans de ser deportades en el “tren fantasma” cap a Alemanya.
Tras un largo y penoso traslado, fueron internadas al campo de concentración de Dachau y Ravensbrück, donde fueron sometidas a trabajos forzados. En condiciones inhumanas, Elvira fue castigada por sabotaje, y su hija María enfermó gravemente y fue trasladada a Bergen-Belsen. A medida que los nazis evacuaban los campos ante el avance aliado, Elvira y Conxita sobrevivieron a la «marcha de la muerte», logrando escapar y alcanzar las fuerzas rusas y estadounidenses. Tras la guerra, regresaron a Toulouse, donde se reencontraron con Jaume. Elvira fallecía en 1953.
María Castelló Ibarz (1914-1945)
María Castelló Ibarz va néixer el 1914 a Mequinensa i la seva infància va quedar marcada per l'emigració a causa de la crisi minera. La seva mare i el seu padrastre, compromesos políticament, van formar part de la resistència contra el règim franquista. Després de la derrota de la República, la família es va exiliar a França, on María i el seu marit Josep Ferrer van col·laborar activament amb les xarxes de resistència, ajudant a evadir persones perseguides pels nazis i realitzant feines clandestines a través de la Xarxa Ponzán, que va evacuar a milers de persones, incloent-hi aviadors i refugiats de diferents països ocupats.
Con la invasión nazi de Francia, ella y otras mujeres de la familia, conocidas como «las Beleta», continuaron la lucha operando en el sur de Francia y colaborando con guerrilleros clandestinos. Fueron detenidas en 1944 tras un tiroteo en su casa, donde escondían un grupo de guerrilleros, y aunque fueron sometidas a torturas, nunca revelaron información sobre sus actividades. Finalmente, fueron deportadas a los campos de concentración nazis, primero a Dachau, a Ravensbrück y finalmente a Berguen-Belsen. Un año después de su liberación, María fallecería en Tolouse en 1945 a causa de las enfermedades contraídas.
María Vallés Sostres (1917-1937)
María Vallés Sostres va néixer el 15 d'octubre de 1917 a Mequinensa. Va ser una pianista prodigi que va destacar a l'escena musical catalana dels anys vint i trenta. Des de petita, va mostrar un talent excepcional per la música, sent instruïda inicialment pel seu pare, Leopoldo Vallès. Posteriorment, va continuar la seva formació a Barcelona amb el reconegut pianista Joan Molinari i Galceran. Als onze anys, la seva brillantor al piano la va portar a oferir recitals al Palau de la Música Catalana i a altres ciutats catalanes, obtenint els elogis de la crítica i del públic. El seu repertori incloïa peces de Mozart, Chopin, Schubert i Albéniz, i el seu virtuosisme la va convertir en una de les promeses més destacades del panorama musical de l'època.
No obstant això, la seva prometedora carrera es va veure truncada per la seva prematura mort el 15 de juny de 1937, als 19 anys, a causa d'una pneumònia. Malgrat la seva curta vida, va deixar una empremta important en l'àmbit musical, sent recordada per la seva destresa i sensibilitat interpretativa. El seu talent va ser àmpliament reconegut per la premsa catalana de l'època, que la descrivia com una concertista excepcional amb un futur brillant. Està enterrada al cementiri del Poblenou de Barcelona.