Un estudi internacional liderat per la Universitat de Saragossa ha analitzat l’ADN antic d’un dels túmuls més destacats de la necròpolis dels Castellets II, a Mequinensa, un jaciment clau de la fi de l’Edat del Bronze al nord-est peninsular.
La necròpolis dels Castellets II, a Mequinensa, jaciment clau de la fi de l’Edat del Bronze al nord-est peninsular, continua proporcionant informació sobre les comunitats de l’època i les seves pràctiques funeràries. Un estudi recentment publicat a la revista Communications Biology, liderat per la Universitat de Saragossa, ofereix noves dades sobre els orígens genètics de la població de l’època, així com sobre les seves estructures familiars, gràcies a l’anàlisi de l’ADN antic d’un dels túmuls – munticles funeraris – més destacats d’aquest jaciment, concretament, el túmul 2, l’únic enterrament col·lectiu de gran entitat del jaciment, amb més de 30 individus.
En conjunt, les anàlisis genètiques indiquen l’absència d’una continuïtat poblacional estricta des del Bronze Mitjà i evidencien l’existència d’un flux genètic que va contribuir a configurar la diversitat biològica d’aquestes comunitats. Les dades revelen que els individus tenien un origen mixt procedent de dues fonts d’ascendència diferents. Una d’elles estava vinculada a poblacions d’Europa Central, probablement a través de grups del sud de França, i mostrava una proporció més gran d’ascendència estepari que els individus del Bronze Mitjà a la mateixa regió. L’altra font estava més relacionada amb poblacions del sud-est de la Península Ibèrica, un aspecte que mereix ser investigat amb més profunditat, ja que la mobilitat intrapeninsular i les seves possibles connexions amb l’àmbit mediterrani encara no estan plenament caracteritzades.
L’equip també ha pogut reconstruir aspectes socials a nivell local: el gran túmul funerari va ser utilitzat per una família extensa, amb vincles biològics més forts per la línia paterna que per la materna. Dos terços dels enterrats estaven emparentats, i la comunitat practicava cert grau d’endogàmia. Aquests resultats amplien el coneixement sobre les pràctiques de parentiu a la Península Ibèrica durant el Bronze Final.
El punt de partida d’aquest estudi, liderat per Marina Bretos, investigadora predoctoral adscrita a l’Institut Universitari de Recerca en Ciències Ambientals d’Aragó (IUCA – Universitat de Saragossa), Jesús Picazo (IUCA – Universitat de Saragossa) i Vanessa Villalba-Mouco, investigadora Ramón y Cajal de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE-CSIC), juntament amb un equip internacional, va ser el caràcter singular d’aquest jaciment: una necròpolis on van conviure alhora dues pràctiques rituals diferents, la inhumació i la incineració. L’ús d’aquesta última ha estat associat a la literatura arqueològica amb la dispersió de la Cultura dels Camps d’Urnes, un fenomen molt controvertit pel que fa a la seva causalitat: fou una dispersió cultural associada a una dispersió poblacional? Atès que els Castellets són un jaciment on, a priori, ambdues pràctiques van conviure (fet constatat només en un parell de jaciments europeus), esdevé una font d’informació única per estudiar aquest fenomen. Les tècniques de recuperació d’ADN antic encara no han superat la barrera que suposen les altes temperatures per a la conservació del material genètic, de manera que només s’han estudiat individus inhumats. L’objectiu principal de l’estudi va ser el Túmul 2, l’únic enterrament col·lectiu de gran entitat (amb més de 30 individus), que combina trets tradicionals —com la col·lectivitat i certes reminiscències megalítiques— amb elements innovadors —com part de l’estri funerari format per ceràmiques característiques de la cultura dels Camps d’Urnes.
De la mateixa manera, la investigadora Marina Bretos, qui ha realitzat els anàlisis genètics en col·laboració amb l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva (Leipzig, Alemanya), assenyala: “l’objectiu de l’estudi és també establir una base de comparació per a futures recerques, les quals podrien integrar anàlisis d’isòtops d’estronci amb dades genètiques per permetre estudiar la mobilitat d’individus tant cremats com no cremats, oferint una visió més completa de les dinàmiques poblacionals del passat”.
Així, aquest estudi no només aporta noves claus sobre el passat, sinó que obre una finestra perquè futures recerques continuïn desentrellant com es movien i es barrejàven les comunitats antigues.